Si no crec, no existeixo. M’ he dedicat a crear realitats al meu voltant, i sempre les he creat de la millor manera que jo sé. Creant, desitjo dominar la meva ansietat, alleujar la tensió i vèncer el meu propi deteriorament. Però també vull pintar l'"alegria", alegria que transfereixo des de dins a pesar de tots els inconvenients.
Jugar-me la última possibilitat d’estimar? Aleshores què em queda per a tractar d’esplaiar i exsudar el meu sentiment de la falta i de la pèrdua?. Però no obstant i a pesar que “Deu ja només sigui una pregunta en el passat”, l'angoixa inevitable de tot allò que es preveu com un encontre, pot ser que sigui un destí que es perfila sobre el meu horitzó, i no puc evitar fer-li l’ullet a l’ull de la imaginació i de l’amor, que de forma natural, sempre inunda la meva obra. Així d’aquesta manera deixo una porta oberta al consol, que resulta ser el fet de creure en algun tipus de metamorfosi existencial. D’aquesta manera, és el passeig neguitós per les estances reduïdes i silencioses, per places i carrers d’una solitària ciutat ennegrida, on només un escolta l’etern pas del temps omnipresent de la vida (.....)
joan casals
18 de maig de 2006
