Art Nigra.
Llicorelles
Joan Casals
Sala Clos de l’Obac –Gratallops-
16 de juny de 2012
JOAN
CASALS ART NIGRA
16 de juny-31
de juliol de 2012
El
16 de juny, es va inaugurar l'exposició de Joan
Casals. Art Nigra. Obra sobre llicorelles,
al voltant duna sèrie creativa de gran qualitat plàstica que havia
estat en silenci durant molts anys.
L'acte
va tenir molt bona acollida convertint-se una festa d'amics i
col·legues de l'artista.
La
inauguració va ser emotiva. Hi van participar el Sr. Carles Pastrana
del Celler Clos d'Obac, la Carme Puyol, La Clàudia Gómez i la Laia
Casals. Us adjuntem els parlaments de l'acte:::
De
vegades, les idees expressades de forma espontània, llançades a
l’aire com un pensament gairebé sense elaboració, tenen una final
reeixit. Penso que aquesta exposició, aquí i avui i amb vosaltres
n’és un prova evident.
L’Hermínia
hem va trucar un dia de febrer d’enguany amb veu excitada: -Carme
has de veure el que he trobat a l’estudi del Joan al fons d’un
armari !!!.
Quan
vaig descobrir el que embolcallaven uns fulls de diari datats d’entre
1982 i 1984, vaig pensar que es tractava d’una producció del Joan
del tot extraordinària. Unes peces de llicorella de diverses
dimensions, gravades amb burí, amb cromatismes de pastell i reflexos
de grafit. Cal·ligrafies i signes, formes espirals i laberíntiques,
rodes i escales, arcades i figures antropomorfes.... Un món
iconogràfic que Joan Casals també va plasmar sobre la tela o el
paper i que conformaria una part del repertori temàtic de la seva
producció futura.
Vam
decidir de fer-ne la catalogació. I tot treballant i parlant de la
bellesa de l’obra, de la contundència del material i de la seva
procedència. Pensant que en aquesta terra es conjuguen diverses
grans passions que el Joan alimentava. Ell coneixia i gaudia de la
Comarca perquè hi va treballar en un projecte didàctic meravellós,
per les caminades pel Montsant, es va deixar seduir per un material
geològic genuí d’aquesta zona, assaboria els seus vins
excel·lents forjats en els ceps d’aquesta terra de llicorella, amb
plaer sempre compartit, els racons solitaris i allunyats del soroll
li feien d’aixopluc de pensaments i sensacions... Pensant en ell,
va sorgir l’idea de portar-les aquí, de retornar-les de nou al seu
territori d’origen i, a més, volíem que al voltant d’aquesta
Art Nigra s’apleguessin amants de l’art, amics i
col·legues del Joan.
Hem
trobat la complicitat i l’acollida generosa del Carles i de la
Mariona, hem tingut la col·laboració de Rufino Mesa, de Laia
Casals, de Rafel Arasa, de Neus Segrià i de la Fundació Privada
Reddis, ... tot ens ha estat fàcil... i avui aquestes llicorelles
veuen la llum de nou, són aquí i amb vosaltres..., elles ens fan
sentir que una espurna de la creativitat de Joan Casals, també és
present.
Carme
Puyol Torres
Durant
els anys 80, en un intent d'esgarrapar memòria a les llicorelles,
Joan Casals va cercar altres formes de presentar-nos els vestigis de
la memòria compartida pels nostres avantpassats.
Evocant
vells pergamins plens d'enigmes, primitives formes d'expressió
arrelades a la terra, descobrim missatges que travessen tots els
temps amb els que identifiquin emocions i sentiments molt propers.
Les
peces de llicorella de diverses dimensions, gravades amb burí, amb
cromatismes de pastell i reflexos de grafit. Cal·ligrafies i signes,
formes espirals i laberíntiques, rodes i escales, figures
antropomorfes... un món iconogràfic que Joan Casals també va
plasmar sobre tela o el paper i que conformaria una part del
repertori temàtic de la seva producció futura.
Aquestes
llicorelles, que formen part d'una producció de més de 100 obres,
arrelades a les terres del Montsant i Priorat, molt a prop d'on estem
ara, amb les que l'artista va descobrir altres mirades i
possibilitats de transferir el seu món íntim. Unes llicorelles que
van romandre en silenci durant molts anys mentre Joan Casals anava
creant altres històries i que ara, justament ara, ens parlen en la
seva absència.
Només
amb el propòsit de mirar-les. I buscar entre els seus traços, el
seu secret.
Aquest
era el desig del Joan::. Compartir la seva història...
Hermínia
Martí i Carme Puyol
Comissàries
(lectura
per la Clàudia Gómez)
M'enfrento
a certa dualitat a l'intentar pensar què dir vos, aquí, en
presència de les obres del Joan Casals, que també és el meu pare,
que no és aquí i és aquí a la vegada.
Fa
poc he llegit un apunt de l'Assumpta Rosés que situava aquestes
peces en un context històric, teòric, filosòfic...relacionant-les
amb els moviments artístics de base estructuralista dels anys 70 i
per altra banda el moviment estètic dels arqueologismes, en els que
tan bé podrien enmarca-se els escrits, signes, jeroglífics i
composicions abstractes i simbòliques de les llicorelles del Joan.
Per
a mi llegir-ho és com accedir a una informació sorprenent, com
descobrir una habitació nova en una casa on has viscut tota la vida.
Em costa separar-me el suficient com per pensar al Joan com a artista
situat en un espai, temps, cultura, moment social... Si jo us hagués
de dir alguna cosa sincera sobre el que estic veient us hauria de
parlar de botes de muntanya fent soroll per una pendent esclofollada,
dels "compte que rellisca molt", dels "ai aquesta s'ha
trencat!", les olors, els colors. Com a nena mai em vaig
plantejar perquè ell recollia i triava totes aquelles pedrotes i
després gravava amb un punxó metàl.lic (que pesava molt!). Tot
plegat encaixava massa perfectament amb el pensament cru d'un infant:
recollir pedres i dibuixar-hi, lògic!. A mi m'encantava seure a prop
seu, en aquell taller meravellosament caòtic, i imitar-lo.
Ara,
tants anys després les retrobo i en resulta un creuament xocant de
sensacions i noves apreciacions. Mentre elles romanien amagades,
embolicades en paper de diari, jo m'he anat tornant capaç
d'adonar-me de com admiro la delicadesa de les grafies equil.librant
la forma tosca i el contorn irregular. L'exactitud en el ritme del
traç, els interlineats i la repetició barallant-se amablement amb
la unicitat de cada pedra...
M'agrada
pensar en el primitiu impuls d'intervenir sobre la matèria, de
recollir i apropiar-se dels objectes trobats, de treure'ls del seu
context, resignificar-los a través de la relació amb ells. Per a mi
no es tracta de creacions sobre un suport particular, sinó de
converses entre el jo primitiu, arrelat a la terra que en té prou
vivint a través dels sentits i el jo cultural que necessita dir,
elaborar pensament, crear bellesa, discurs, autoobservar-se... i ara
crec que el Joan sempre va preguntar-se per aquest ball apassionant i
dual.
Per
acabar només dir que tot i que no imaginava una millor manera de
mostrar-les, no deixo de pensar que per poder comprendre realment
aquesta mostra, hauríem de poder tenir les llicorelles a les mans,
entendre'n el pes, la temperatura, la textura, poder girar-les perquè
la llum jugui amb els tornassolats de la superfície. Sentir allò
acumulat, sense nom, en cada pedra, allò que el Joan ha intentat
alliberar una mica, explicar una altra mica, formar-ne part, ser-hi,
a dins.
Laia
Casals