2005
Tu coneixes la intensitat del cel i la terra.
Has passejat pels terrossos rogencs ombrejats per flors i herba fresca. Saps de la vida de les criatures, de les seves lluites, dels seus afanys, del seu frenètic traginar, amunt i avall, obrint nous camins, repetint-ne d'altres i, de tot un món de clars i obscurs desitjos que envaeixen l'esperit.
Tu, de tant en tant, estàs cansada.
Però si aixeques els ulls enlaire, veuràs com s'escolen raigs de llum entre les ombres dels sentiments, que s'estenen per l'immens camp dels somnis.
Saps enfilar-te per les tiges de les flors i un cop acollida pels pètals, d'un roig encès, de les roselles, deixes que el sol t'acaroni la cara, que l'aire càlid que pentina el camp, t'esbulli els cabells i et faci sentir viva. Galanteges amb les papallones que et regalen els colors que tant t'embelleixen...
I llavors, observa, i veuràs una altra criatura enfilada damunt una altra flor. T'adonaràs que no estàs sola, que hi ha qui vol compartir el teu camí i sap que, a la matinada, escoltareu junts el cant sublim dels ocells, que compartirà amb tu la lluna i el sol i, junts, també, enfilareu amb fil de seda un collaret amb petites joies que construireu, cercant entre el cel i la terra.
....trobarem, i descobrirem amb un somriure als llavis, que la vida no és vida sense esperança.
2005
Saps que qualsevol nit és la darrera nit.
Ara el cel es dol perquè te'n vas
el teu cos se m'escapa
no sols perquè te'n vas
sinó perquè no hi ets en aquesta
nit esberlada.
L'espai per al record és sempre immesurable.
2005
El ayer, el mañana, el todavia.
Amor que arrastra el viento
en medio del agua, en la alta noche,
cuado dormitan solas las estrellas.
Déjame hacer un fuego con mi vida,
deja arder todos estos años mios,
también los libros, los poemas y mis dibujos,
mi amor, noches y desamparo.
Que el viento lleve toda la ceniza
lejos, muy lejos, a un ricon sin nadie
a una alta cumbre, al profundo mar,
las cenizas del tiempo que fué mio.
Que placer en la noche sigilosa
de dorados latidos, saber de tus manos,
de tu sal, de tu piel, de tu aliento,
de tus labios en mis labios.
Dejo el ayer en su azulada llama,
dejo el mañana entre tus ojos verdes,
dejo mi tristeza al todavia,
dejo mi vida arder con un fuego frio.
El tiempo ya es ceniza entre mis manos
en esta noche, en la calle sin nadie.
Poema desesperat'05
joan casals 13 de juny de 2005
2005
Quan per fi es produeix el gran encontre, n’hi ha prou amb una mirada perque s’aturi la mà que escrivia el destí, i s’esvaeixi la fatalitat. Res no està escrit al cel quan l’amor ens otorga el privilegi d’escriure la nostra vida a la terra.
joan casals
2005
Vessem plaer per la boca i ens aixopluguem en el firmament. Ens traiem la roba que empresona els nostres sentits i al fer-ho, alliberem tots els nostres sentiments. Ens diem paraules que es desfan en contacte amb la pell i ens banyem amb les seves restes, amorosament. Juguem a donar-nos plaer mentre les nostres pupil·les s’expliquen les regles del joc.
Perdo els dits entre els teus llavis i amb ells, el recompte dels sospirs amb els que cuses la boca d’un silenci envejós, lligat sobre la tauleta que ens mira. Deixes anar un crit , que forma un cràter al meu fràgil planeta en erupció. Em robes els sols i les llunes i te les poses als ulls per demanar-me que sigui el centre del teu sistema femení.
joan casals
28/06/2006
