27 de juliol del 2012

EXPOSICIÓ LLICORELLES ART NIGRA


Art Nigra.
Llicorelles 
Joan Casals
Sala Clos de l’Obac –Gratallops-
16 de juny de 2012

JOAN CASALS ART NIGRA 16 de juny-31 de juliol de 2012








El 16 de juny, es va inaugurar l'exposició de Joan Casals. Art Nigra. Obra sobre llicorelles, al voltant duna sèrie creativa de gran qualitat plàstica que havia estat en silenci durant molts anys.

L'acte va tenir molt bona acollida convertint-se una festa d'amics i col·legues de l'artista.

La inauguració va ser emotiva. Hi van participar el Sr. Carles Pastrana del Celler Clos d'Obac, la Carme Puyol, La Clàudia Gómez i la Laia Casals. Us adjuntem els parlaments de l'acte:::



De vegades, les idees expressades de forma espontània, llançades a l’aire com un pensament gairebé sense elaboració, tenen una final reeixit. Penso que aquesta exposició, aquí i avui i amb vosaltres n’és un prova evident.

L’Hermínia hem va trucar un dia de febrer d’enguany amb veu excitada: -Carme has de veure el que he trobat a l’estudi del Joan al fons d’un armari !!!.

Quan vaig descobrir el que embolcallaven uns fulls de diari datats d’entre 1982 i 1984, vaig pensar que es tractava d’una producció del Joan del tot extraordinària. Unes peces de llicorella de diverses dimensions, gravades amb burí, amb cromatismes de pastell i reflexos de grafit. Cal·ligrafies i signes, formes espirals i laberíntiques, rodes i escales, arcades i figures antropomorfes.... Un món iconogràfic que Joan Casals també va plasmar sobre la tela o el paper i que conformaria una part del repertori temàtic de la seva producció futura.

Vam decidir de fer-ne la catalogació. I tot treballant i parlant de la bellesa de l’obra, de la contundència del material i de la seva procedència. Pensant que en aquesta terra es conjuguen diverses grans passions que el Joan alimentava. Ell coneixia i gaudia de la Comarca perquè hi va treballar en un projecte didàctic meravellós, per les caminades pel Montsant, es va deixar seduir per un material geològic genuí d’aquesta zona, assaboria els seus vins excel·lents forjats en els ceps d’aquesta terra de llicorella, amb plaer sempre compartit, els racons solitaris i allunyats del soroll li feien d’aixopluc de pensaments i sensacions... Pensant en ell, va sorgir l’idea de portar-les aquí, de retornar-les de nou al seu territori d’origen i, a més, volíem que al voltant d’aquesta Art Nigra s’apleguessin amants de l’art, amics i col·legues del Joan.

Hem trobat la complicitat i l’acollida generosa del Carles i de la Mariona, hem tingut la col·laboració de Rufino Mesa, de Laia Casals, de Rafel Arasa, de Neus Segrià i de la Fundació Privada Reddis, ... tot ens ha estat fàcil... i avui aquestes llicorelles veuen la llum de nou, són aquí i amb vosaltres..., elles ens fan sentir que una espurna de la creativitat de Joan Casals, també és present.

Carme Puyol Torres



Durant els anys 80, en un intent d'esgarrapar memòria a les llicorelles, Joan Casals va cercar altres formes de presentar-nos els vestigis de la memòria compartida pels nostres avantpassats.

Evocant vells pergamins plens d'enigmes, primitives formes d'expressió arrelades a la terra, descobrim missatges que travessen tots els temps amb els que identifiquin emocions i sentiments molt propers.

Les peces de llicorella de diverses dimensions, gravades amb burí, amb cromatismes de pastell i reflexos de grafit. Cal·ligrafies i signes, formes espirals i laberíntiques, rodes i escales, figures antropomorfes... un món iconogràfic que Joan Casals també va plasmar sobre tela o el paper i que conformaria una part del repertori temàtic de la seva producció futura.

Aquestes llicorelles, que formen part d'una producció de més de 100 obres, arrelades a les terres del Montsant i Priorat, molt a prop d'on estem ara, amb les que l'artista va descobrir altres mirades i possibilitats de transferir el seu món íntim. Unes llicorelles que van romandre en silenci durant molts anys mentre Joan Casals anava creant altres històries i que ara, justament ara, ens parlen en la seva absència.

Només amb el propòsit de mirar-les. I buscar entre els seus traços, el seu secret.

Aquest era el desig del Joan::. Compartir la seva història...

Hermínia Martí i Carme Puyol
Comissàries

(lectura per la Clàudia Gómez)



M'enfrento a certa dualitat a l'intentar pensar què dir vos, aquí, en presència de les obres del Joan Casals, que també és el meu pare, que no és aquí i és aquí a la vegada.

Fa poc he llegit un apunt de l'Assumpta Rosés que situava aquestes peces en un context històric, teòric, filosòfic...relacionant-les amb els moviments artístics de base estructuralista dels anys 70 i per altra banda el moviment estètic dels arqueologismes, en els que tan bé podrien enmarca-se els escrits, signes, jeroglífics i composicions abstractes i simbòliques de les llicorelles del Joan.
Per a mi llegir-ho és com accedir a una informació sorprenent, com descobrir una habitació nova en una casa on has viscut tota la vida. Em costa separar-me el suficient com per pensar al Joan com a artista situat en un espai, temps, cultura, moment social... Si jo us hagués de dir alguna cosa sincera sobre el que estic veient us hauria de parlar de botes de muntanya fent soroll per una pendent esclofollada, dels "compte que rellisca molt", dels "ai aquesta s'ha trencat!", les olors, els colors. Com a nena mai em vaig plantejar perquè ell recollia i triava totes aquelles pedrotes i després gravava amb un punxó metàl.lic (que pesava molt!). Tot plegat encaixava massa perfectament amb el pensament cru d'un infant: recollir pedres i dibuixar-hi, lògic!. A mi m'encantava seure a prop seu, en aquell taller meravellosament caòtic, i imitar-lo.

Ara, tants anys després les retrobo i en resulta un creuament xocant de sensacions i noves apreciacions. Mentre elles romanien amagades, embolicades en paper de diari, jo m'he anat tornant capaç d'adonar-me de com admiro la delicadesa de les grafies equil.librant la forma tosca i el contorn irregular. L'exactitud en el ritme del traç, els interlineats i la repetició barallant-se amablement amb la unicitat de cada pedra...

M'agrada pensar en el primitiu impuls d'intervenir sobre la matèria, de recollir i apropiar-se dels objectes trobats, de treure'ls del seu context, resignificar-los a través de la relació amb ells. Per a mi no es tracta de creacions sobre un suport particular, sinó de converses entre el jo primitiu, arrelat a la terra que en té prou vivint a través dels sentits i el jo cultural que necessita dir, elaborar pensament, crear bellesa, discurs, autoobservar-se... i ara crec que el Joan sempre va preguntar-se per aquest ball apassionant i dual.

Per acabar només dir que tot i que no imaginava una millor manera de mostrar-les, no deixo de pensar que per poder comprendre realment aquesta mostra, hauríem de poder tenir les llicorelles a les mans, entendre'n el pes, la temperatura, la textura, poder girar-les perquè la llum jugui amb els tornassolats de la superfície. Sentir allò acumulat, sense nom, en cada pedra, allò que el Joan ha intentat alliberar una mica, explicar una altra mica, formar-ne part, ser-hi, a dins.

Laia Casals

3 de juny del 2012

ART NIGRA

Estimats amics i amigues, 
amb molta cura, il.lusió i amor hem preparat una mostra de llicorelles gravades i pintades pel Joan que romanien amagades des dels anys vuitanta. Ens encantaria compartir amb vosaltres el vespre del dissabte 16 de juny en un entorn fantàstic: el Celler del Clos de l'Obac, a Gratallops, un poble del Priorat on podrem degustar el seu vi, literalment arrelat a aquesta pedra que tant agradava al Joan.

6 de maig del 2012

la plàstica a l'escola

es fa difícil datar la faceta del joan com a didacta. Des del principi, era un ser creatiu global. mostrar, crear, trascendir, amb emocions sensorials mentre el traç quedava gravat per ser mirat. el seu, el de l'altre. 


intentarem però, recollir les petges que va anar deixant per conèixer millor la seva figura de pedagog i atelier.


no serà un treball curt en el temps. ens aturem cada cop que trobem una carpeta amb dibuixos dels seus alumnes. amb noms i cognoms. la majoria ja adults. que segurament gaudirien recordant el procés creatiu compartit amb el joan tant com, nosaltres, ens ho imaginem.


però com ell, gaudirem i us convidem a participar-hi......

31 de març del 2012

ART NIGRA

EXPOSICIÓ ART NIGRA

http://joancasalsmontes.blogspot.com.es/p/licorelles.html


16 de juny de 2012, a les 19h
Sala d'exposicions del  Celler Clos de l'Obac. 
Gratallops

27 de febrer del 2012

FRAGMENTS::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Si no crec, no existeixo. M’ he dedicat a crear realitats al meu voltant, i sempre les he creat de la millor manera que jo sé. Creant, desitjo dominar la meva ansietat, alleujar la tensió i vèncer el meu propi deteriorament. Però també vull pintar l'"alegria", alegria que transfereixo des de dins a pesar de tots els inconvenients. 
Jugar-me la última possibilitat d’estimar? Aleshores què em queda per a tractar d’esplaiar i exsudar el meu sentiment de la falta i de la pèrdua?. Però no obstant i a pesar que “Deu ja només sigui una pregunta en el passat”, l'angoixa inevitable de tot allò que es preveu com un encontre, pot ser que sigui un destí que es perfila sobre el meu horitzó, i no puc evitar fer-li l’ullet a l’ull de la imaginació i de l’amor, que de forma natural, sempre inunda la meva obra. Així d’aquesta manera deixo una porta oberta al consol, que resulta ser el fet de creure en algun tipus de metamorfosi existencial. D’aquesta manera, és el passeig neguitós per les estances reduïdes i silencioses, per places i carrers d’una solitària ciutat ennegrida, on només un escolta l’etern pas del temps omnipresent de la vida (.....)

joan casals

18 de maig de 2006

19 de febrer del 2012

POEMARI

molt tímida i lentament, el joan jugava amb les paraules com amb els colors, en una intensa recerca creativa de l'expressió dels seus sentiments, creences i emocions. 
Són molts els escrits que ens ha deixat per a que amb ells fem el que desitgem: llegir-los o ignorar-los. fruir amb les seves paraules  o inspirar-nos per crear-ne de noves................................

12 de febrer del 2012

Llicorelles

durant els anys 80 el joan va buscar en les pedres  de llicorella del monsant i priorat meandres per , tocar, modular, pintar, narrar  el seu món interior. hi volia deixar la seva petjada, un instant de creació etern. sempre amb una història per escoltar i mirar.


http://www.youtube.com/watch?v=xQu_gecoxjI&feature=youtu.be